Llegeix la lletra
Ja hem dinat i és hora d’anar d’excursió.
Avui hem preparat una ruta especial.
Ara agafem una mica de berenar;
estem tots preparats, doncs comencem a caminar.
Entrem al bosc que s’omple de sorolls ben estranys.
Al fons del camp veiem un gran arbre… de titelles!
Després de jugar una estona amb la pilota
alguns dels cosins comencem a investigar.
Anem trepant la copa d’aquest gran arbre,
de sobte descobrim que té un tresor amagat.
Surten de les fulles personatges i animals.
Tots plegats formen un món màgic… de titelles!
“Som els titelles del món dels contes;
venim per fer-vos somiar!”
Entrem al bosc que s’omple de sorolls ben estranys.
Al fons del camp veiem un gran arbre…
Surten de les fulles personatges i animals.
Tots plegats formen un món màgic… de titelles!
Enmig d’un dur hivern,
tralara laralara là.
Diuen que va aparèixer
un home gros com un cabàs.
Va arribar al poble de nit
tothom estava ben dormit.
I va fer un crit
i ens va deixar ben estabornits.
Era el Carnestoltes,
un gegant amb el cap gran.
Havia vingut a dir-nos:
ja us podeu tots disfressar!
Tralarà, lararà…
Els nens del poble,
tots encuriosits laralara là.
Van apropar-s’hi a veure
el nas que duia tot pintat.
Un deia que era
un animal amb potes de conill
i l’altre hagués jurat
que no tenia un bon perfil.
Era el Carnestoltes…
I van passar tres dies i tres nits
trala ra là,
sense parar de moure el cos
i de dansar plegats.
Un dia algú va dir,
cridant a tort i a dret i a arreu
“això ja sembla
un olla de grills i n’estic ben fart”.
Era el Carnestoltes…
Lalalarala lalalarala…
Un dia d’agost vaig anar a passejar
i dins del mercat un pastís vaig provar.
Era especial, no era dolç ni salat.
però em va enamorar i per això vaig demanar.
Vull vull vull la recepta!
Vull vull vull la recepta!
La dependenta va començar a dictar
aquells ingredients que no podien pas faltar.
“Un moment senyora, necessito un paper”
I tot estranyat, vaig tornar a demanar…
Vull vull vull la recepta!
Vull vull vull la recepta!
Una mica de cel blau enfarinat,
Tres gotes de pluja per remenar.
Una mica d’herba fresca, quatre fruits secs,
i per donar el toc de gràcia, escolteu bé!
El pastís més bo del món
es farà amb el somriure de tothom!
Lalalarala lalalarala…
Vola que vola pel camp.
Si no saps on anar
pots venir al cau.
Allà hi visc jo i la mare
i els meus germans.
Només caldrà cantar…
Piu piu piu piu piu
fan les orenetes.
Piu piu piu piu piu
sabeu cantar?
Piu piu piu piu piu
fan les orenetes.
Piu piu piu piu piu
cantem plegats.
Caldrà que cullis branquetes,
sorra i pedretes
i així construir.
La nostra casa d’estiu
per no passar calor
i poder cantar…
Piu piu piu piu piu
fan les orenetes.
Piu piu piu piu piu
sabeu cantar?
Piu piu piu piu piu
fan les orenetes.
Piu piu piu piu piu
cantem plegats.
Xop xop xop xop
baixa el curs del riu,
xop xop xop xop
i anem ben molls!
Pel riu Danubi hem decidit viatjar,
no ens esperàvem aquesta aventura!
Milions de peixos hem vist passar
mentre els habitants anaven saludant.
Xop xop xop xop
baixa el curs del riu,
xop xop xop xop
ara estem ben molls!
El riu és llarg, travessa mig continent,
i amb gran cabal avança a tothora.
Tant si és de nit com d’hora al matí
hem de mirar de seguir el camí.
Xip-xap, quasi caic;
com tremola aquesta barca.
xac-xec, ja m’he lligat,
podem tirar endavant!
Xop xop xop xop
baixa el curs del riu,
xop xop xop xop
ara sí que anem ben molls!
La mar bramava
i el cel tot rogent.
Quiet esperava
el millor moment.
Records dels pares,
amics i el meu gos.
Ningú sabia
que jo fos on fos.
Ai quin mareig
això és insuportable!
Crec que no vull
ser mariner!
Ai quin mareig
això és insuportable!
Crec que no vull
ser mariner!
No hi puc fer res
ara he d’acceptar.
En un vaixell,
sóc al mig de la mar.
Ja no tinc pomes,
ni un trist cacauet.
He de sortir, que
aquest cau és molt fred.
Ai quin mareig
això és insuportable!
Crec que no vull
ser mariner!
Ai quin mareig
això és insuportable!
Crec que no vull
ser mariner!
Les hores passen,
m’anava adormint
“Ep, qui hi ha aquí?”,
va dir un dels mariners.
“Un polissó,
tirem-lo a la mar”,
“No, déu vós guard,
que jo m’he de salvar”.
I aquesta història
tan interminable
va tenir un final feliç.
Un dels mariners
va decidir salvar-me
i jo d’allà en vaig sortir viu!
I dins d’un bosc espès
rere un arbre
en Kurt va descobrir
un amagatall.
En un cau fred i fosc
va trobar-hi
un ratolí ferit
el va voler ajudar.
I quan el menut animal
va veure
que aquell bon jan
l’havia vingut a salvar.
Va moure les potetes
tot content
i en Kurt se’n va tornar
a casa ben tranquil.
El conte comença així:
hi havia una vegada un vailet
que preguntava a tothom
quin és el primer conte
que es va explicar en el món?
A Orient i a l’Àsia menor,
als contes sempre hi havia una serp
que enverinava als més dolents
i els elefants caminaven
trepitjant els arbres de tres en tres.
Des de contes de pirates
i princeses i dragons
al llarg de la història humana
n’hem passat de tots colors.
Aventures i tragèdies,
històries amb molt d’humor
els infants han de resoldre
els misteris d’aquest món.
Diuen que els gladiadors del romans,
eren més forts que uns tigres enfadats.
I els demanaven que lluitessin
dins de l’amfiteatre
contra tot el que se’ls posés al davant.
Més endavant van arribar uns pirates,
el que els entusiasmava era robar.
Saquejaven tots els pobles,
i després navegaven
arreu del mar esquivant tempestats.
Des de contes de pirates…
I així podríem seguir
recordant les grans gestes dels humans
però encara queden per explicar
un munt de noves històries
que tots volem escoltar.
Des de contes de pirates….